Dimarts per la tarda, i com cada setmana, faig el rutinari viatge fins a l’Escola. Avui intentaré realitzar la descripció d’aquest trajecte.
Al sortir de casa vaig acompanyada de la veïna del tercer durant una bona estona, i he de donar-li conversa, això fa que la meva visió concreta de tot el que m’envolta sigui escassa.
Minuts després d'acomiadar-la he de sortejar la barrera de quatre containers plens d’escombreries i només baixar les escales del Metro j
a trobo el segon inconvenient: Un grup de nois estan estirats per les escales. Seguidament em trobo al mig del passadís un músic recolzat al terra tocant la guitarra. M’he desplaçat arran de paret per seguir el meu trajecte. Un cop a les taquilles em fixo que del sostre de l’Estació pengen encara uns cables, suposo que estan pendents de rematar i son les escorrialles de les obres efectuades el passat estiu. Ja acomodada a un seient del primer vagó del comboi del Metro el meu olfacte em fa canviar de lloc per la nauseabunda olor que desprèn el passatger que tinc a la meva dreta. És una olor penetrant, com a mitjó podrit barrejada amb olor acre d'aixella. Ara dempeus faig una llambregada al meu voltant i observo com un dels tres turistes japonesos que tinc a tocar, busca afanosament a la seva motxilla la guia de Barcelona.A la propera estació, i ja de nou asseguda, la colla de joves anglesos que han entrat m’ impossibilita observar la filera del davant o les portes de sortida i em limito a fixar-me en el company del meus seient: un noi llatí, d’uns vint anys, endollat a uns immensos auriculars mentre va gesticulant lentament. Porta més de cinc braçalets de colors estridents, calça botes, una mig lligada i el cordill de l’altra queda pràcticament xafat per tots el veïns que tenim al voral.
Arribo al meu destí, però un cop he deixat l’estació del Metro una munió de turistes m’encerclen fins arribar a l’Escola. Quan m’endinso al nostre espai m’envaeix l’esperança de passar dues hores de tranquil·litat a la classe.
4 comentaris:
No sé des d'on agafes el metro però observo que el teu trajecte ha estat força negatiu. Potser per això jo he triat un dels itineraris que més em plau i he procurat eliminar de la meva vista allò que l'ofenia. Reconec que ha estat difícil. El teu relat és més objectiu.
Fa molt temps que no agafo el metro, i he trobat la descripció molt real , m'ha fet l'afecte com si aquest trajecte l'hagués fet jo.
Raimunda
Maribel, m'ha agradat molt el teu text. L'has escrit amb una naturalitat, que sembla talment que t'hi trobis.
La majoria hem parlat dels brots d'arbres, de flors i violes i de flaires d'espígol i tu ens surts amb aixelles i mitjons! Una mica frustrant, la passejada, però molt ben descrita.
Publica un comentari a l'entrada