Flaires de campana

Estàvem cansades, havíem sortit de matinada i el recorregut havia estat llarg. Primer caminant pel passeig que vorejava la riera, a continuació pel camí travessant camps de fruiters, pinedes i masies fins arribar a unes pistes envoltades d’espais arbrats. Després el camí s’havia transformat en un sender i a l’esquerra veiem el fons d’un barranc. Continuarem pujant fins a un indret amb abundant vegetació i amb una forta pujada. Al cap d’uns pocs metres seguint per un corriol, arribarem a una ermita situada en una amplia esplanada.
No ens havíem adonat que el temps havia fugit, estàvem soles la Mercè i jo, no sentiem cap brogit, ni la presència de pastors ni el seus ramats dringant les esquelles. El sol estava a prop de la posta.
En l’esplanada del turó l'ermita conservava la seva construcció romànica i ens invitava a entrar. Mirant al cel varem fixar-nos que al campanar d’espadanya li faltava una campana. El fred ens va fer buscar un lloc tancat i ràpidament ens varem aixoplugar dins de l’ermita. A l’obrir la porta una de les primeres sensacions que varem percebre, després de la del color rosat de la llum va ser la de l’olor. El flaire d’una deliciosa escudella inundava la petita estància. El batall de ferro de la campana, que havíem trobat a faltar al campanar, enlloc de fer-la sonar colpint-la, estava remenant una gran olla situada sota d’ella. Ens hi varem atansar amb una atracció irresistible pel seu aroma i tan bon punt tastarem el brou tots els anhels i desitjos que havíem somiat s’estaven assolit. Una felicitat desconeguda ens omplia el cor.
Al cap de dos dies un grup de rescat de muntanya ens va trobar en un racó de la nau de l’ ermita dormint plàcidament.
Tothom va percebre una màgia en l’ambient. Les restes de pintures que s’entreveien en les seves parets, que reproduïen imatges de les sagrades escriptures, semblaven fresques i recent pintades. El campanar de cadireta lluïa a tots els seu ulls totes les campanes.